El vessant oest del Serrat d’en Muntaner no té un aspecte gaire engrescador, no obstant la majoria de vies que hi trobem bé valen una visita, gràcies sobretot, al bon rocam i el savoir faire dels seus aperturistes, que han sabut aprofitar al màxim les possibilitats que ofereix la paret. Abierto hasta el atardecer, posseix…
Potser ens trobem davant la via més assequible de la zona gràcies al seu generós equipament. Com la majoria de rutes del sector, aquesta combina bones plaques verticals i inevitables feixes que trenquen la continuïtat. Destaquen per la seva bellesa el segon i el tercer llargs, amb estils d’escalada diferents però amb el denominador comú…
Curt i intens itinerari amb la petja de l’escalda més clàssica i lògica. La via aprofita una magnífica i vertical fissura que ratlla mitja agulla i que ens permet evolucionar amb moviments francs i atlètics fins arribar a la delicadíssima travessa que ens mena a la primera reunió, on haurem de ser extremadament curosos amb…
La Cara de Mico o Agulla del Mirador es troba a un dels paratges més encantadors de Montserrat; a cavall entre els Gorros i la Plantació, aquest racó de Bellavista transmet una tranquil·litat i una calma difícils d’entendre si no ens hi hem passejat mai. L’agulla, a l’ombra de la Gorra Frigia resulta una atalaia…
Sense vies fàcils, exceptuant la històrica via Normal, la Momieta amaga a la seva vessant est una de les més delicioses escalades de Sant Benet, la GAM. Ningú amb un mínim de sensibilitat i bon gust per l’escalada pot quedar indiferent després d’ascendir els dos primers llargs d’aquesta petita joia mig oblidada, pedra de toc…
De totes les Agulles les Bessones són les més arrogants i les seves Arestes Brucs les més temudes i respectades. Una alternativa bastant més tranquil·la per guanyar el cim de la Bessona Superior és la via Atardeceres. De dificultat molt raonable, la via ens ha deixat un sabor agredolç, per un equipament si més no…
La Sensenom és una agulla d’elegància primaria, que serveix de fita per indicar on acaben les Agulles i comencen els Frares. L’aresta sud és una enorme rampa que ens convida a grimpar més que escalar fins al seu cim. Una línia de calaix i sense complicacions, bona pedra de toc per iniciar-se en l’escalada o…
Navegar per aquest magnífic pany de conglomerat, que és la cara oest de la Pastereta, cercant la millor opció, esdevé tot un repte difícil de rebutjar i la “Sac de Paciència” un bon desafiament per posar-nos a prova; dues tirades de bona continuïtat sobre aquests forats tant característics del sud montserratí i un equipament encertadíssim,…
La MMT és una de les darreres vies obertes a la Plantació i per ara la més llarga. Com tantes altres vies de la factoria Masó, l’itinerari va enllaçant una sèrie de ressalts poc interessants fins arribar a la roca de Sant Martí. És aleshores quan trobem els passatges més bonics de la via i…
Ll bell mig d’Agulles, la Filigrana s’eleva discreta, com un delicat capritx, que espera pacient ser escalada. Per arribar al seu minvat cimall ho podem fer a través de la via Original (degana de l’agulla i famosa perquè els seus primers ascencionistes van fer servir un clau cimentat per assegurar-se) o per l’elegant via Normal,…
L‘Agulla Gran del Pas del Príncep s’eleva contundent i vertical, oferint-nos a la seva assolellada vessant sud una de les vies històriques de Montserrat: la GEDE de l’Agulla Gran, oberta l’any 1956, amb una primera tirada de sisè grau emblemàtica, que ha restat com una lliçó d’exposició, de la més genuïna finura montserratina i de…
Diuen que al pot petit hi ha la bona confitura i l’Agulla del Frare de Baix, una de les més humils de Montserrat, amaga el que sens dubte és un dels quarts més deliciosos del massís. Divertidament acrobàtic i amb un ambient excepcional, no podem fer altra cosa que treure’ns el barret una vegada i…
Hi ha llargs que costen d’oblidar, no per difícils, sinó perquè mentre els fem senzillament ens sentim genials. El tercer llarg de la Pornostar és d’aquesta categoria, on només hi cal el violinista per posar-hi música o les cheerleaders per seguir animant. Franges horitzontals de franques preses, continuïtat i grau amable. Si a això li…
Ens enduem una agradable sorpresa amb aquesta via, que a priori ens semblava menys interessant. Llevat de la primera tirada, peatge inevitable per arribar a les plaques superiors, la resta de la via ens regala una sèrie de trams atlètics i agraïts. Un sorprenent segon llarg sobre placa, un aeri flanqueig al tercer i una…
La “Mar de Núvols” és una bonica via que ens permet de fruir de les immillorables plaques de la Paret de Zaratrustra a un preu molt baix. Només ens caldran 8 cintes per repetir aquest divertit itinerari de caire esportiu, totalment equipat i farcit de preses i cantells generosos on podrem gaudir d’una bona escalada,…
La Integral Puerta de la Roca és un d’aquells itineraris que per excepcionals s’han d’assaborir amb calma, degustant cada una de les tirades, desvetllant cada un dels moviments que ens permetran navegar amb naturalitat per aquests deliciosos murs d’aspres còdols i bons forats.
La Graffiti és un itinerari força complert on cada tirada és una sorpresa: des de fissures i diedres, passant per plaques, slabs i fins i tot una curta xemeneia, tot això comprimit en 200 metres de via. Pràcticament equipada, lliure de matolls (tant comuns a altres vies de la zona) i amb roca que va…
Al sempre pintoresc Sant Llorenç de Montgai, on semblava que tot estava obert, en Juan Gutiérrez equipa aquesta evident cresta, que potser per poc visible, havia passat desapercebuda. La via, sobre-equipada miri com es miri, amaga un parell de passatges prou interessants, tot i que per la seva pròpia naturalesa esdevé una escalada discontinua i…
Lluny de ser només una variant de la concorreguda Guateque, amb la que comparteix tres tirades, la Mil·lennium ens regala una escalada engrescadora, on hi destaquen els llargs superiors, en especial la sisena tirada, una columna vertical amb molt ambient i roca de primera. El resultat és una via mantinguda i variada, on gaudirem de…
De totes les vies de la Paret de la Codolosa, La Tribu és sens dubte la més exigent en quant a grau. Perfectament equipada i amb un esperit marcadament esportiu, la via ens posarà a prova a la sortida de la segona reunió per superar una potent panxa amb uns metres força goril·les.
A l’oest de la Roca dels Arcs, l’escut principal de la Roca Alta destaca imponent i llaminer, oferint-nos una de les vies més repetides de la zona: la Peque Mantecas. De caire marcadament clàssic, l’itinerari va cercant les debilitats de la paret en un recorregut serpentejant i de dificultat mitjana. Hi destaca especialment la primera…
Com si d’una pastilla de brou es tractes, “La Dama de los Vientos” és un concentrat d’escalada: diedre, fissura, flanqueig, artificial, xemeneia i placa en tant sols 80 metres. La via no dóna treva fins que sortim per dalt, essent mantinguda i molt espectacular, acompanyada del solitari ambient del Montroig, els voltors i fotogènics tons…
El Barranc de Castellfollit és una bonica i recollida vall, esquitxada a tord i a dret per singulars afloraments granítics, que prenen la seva màxima expressió amb el vistós Roc Ponent. L’ascensió per antonomàsia d’aquest monòlit és la recorreguda Aresta GER, itinerari 100% clàssic, que cerca la lògica a través de diedres a la part…
La Iona és una curta via, com totes les d’aquest sector de Montserrat, que guanya amb tres llargs de corda el poc definit Esperó de la Salut. Es tracta d’una escalada ràpida, totalment equipada amb parabolts, de dificultat progressiva i amb una bona darrera tirada en placa vertical, mantinguda, tècnica i sobre bona roca.
La privilegiada orientació d’aquest vessant del Pollegó Est converteix les vies d’aquesta zona en un bon destí pels mesos més freds. “Son de la Llarga” és la més assequible de les opcions que tenim en aquest pany de paret. Resseguint al peu de la lletra una de les fissures més evidents del sector, ens ofereix…
La Normal de La Campana fou oberta, entre d’altres per en Jordi Casasayes “Haus”, destacat escalador de la postguerra, amb primeres tant impressionants com la Haus-Estrems La Mòmia. Així doncs, aquesta curta escalada té un regust 100% clàssic que ens demana que l’assaborim imaginant com fa quasi 70 anys, els pioners evolucionaven per aquest terreny…
El Rave és un d’aquells antulls estrambòtics que ens acostuma a regalar la geologia de Montserrat. De modesta alçada i cim ínfim, l’atracció d’ascendir-lo es torna una rebequeria irresistible. Així, el dia que ens decidim a pujar-hi ho hem de fer amb prou temps per poder gaudir del subtil plaer del cim, envoltat de la…
Hi ha vies que són especials perquè aconsegueixen treure de dins nostre el millor que tenim. La Salvadó-Àlava n’és un bon exemple. Escalada obligatòria i obligada, demana que oblidem les assegurances i ens centrem en entendre l’entrellat de conglomerat se’ns presenta, per un cop desxifrat, revelar-nos que cada pas, cada moviment són una afirmació de…